top of page

ELS EXPERTS RECOMANEN

Tiempo familiar

Arnaiz (2003) dona 10 recomanacions per tractar la mort a educació infantil:

​

  1. Parlar de la mort als infants amb sinceritat, tenint present que no sabrem totes les respostes, ja que la mort té molta incertesa.

  2. No esperar a parlar de la mort fins a trobar-nos amb ella, aprofitar situacions de la vida quotidiana per parlar-ne.

  3. Parlar-ne amb claredat, dient les coses pel seu nom: mort, difunt, enterrament… Sense disfressar la pèrdua.

  4. No mostrar por cap a les persones difuntes ni utilitzar-les com a xantatge.

  5. Parlar de la mort com a part del cicle vital de les persones.

  6. Conèixer la diversitat del simbolisme que es dona a la mort, en les diferents cultures i religions.

  7. No ocultar els sentiments que tenim per la mort de persones properes.

  8. Parlar de les causes de mort habituals per poder evitar pors innecessàries.

  9. Parlar amb majúscules. La conversa ens és de molta ajuda, i ens fa créixer. Ser conscient que el nostre temps és limitat, i cal donar importància i valorar cada moment de la nostra vida.

  10. Ser conscient que el nostre temps és limitat, i cal donar importància i valorar cada moment de la nostra vida.

PROCÉS DE COMUNICACIÓ DE LA MORT DEL DOCENT/ALUMNE


- Valorar si l’educador està en condicions de comunicar la notícia. És important explicar-ho en un espai de seguretat, mantenir la calma, parlar en un to de veu pausat i reconfortar als alumnes que s’enfronten a una mala notícia.
 

- Donar només la informació necessària SENSE MENTIR. Explicar de manera clara i senzilla la causa, utilitzar les paraules mort, accident, morir, malaltia... no utilitzar eufemismes ni metàfores, respondre amb sinceritat i honestedat.
 

- Mostrar interès pels sentiments dels alumnes. Que puguin respondre a la notícia en un clima de respecte on poder expressar els sentiments sense ser jutjats i aclarir dubtes que sorgeixin.
 

- Fomentar el diàleg entre tot el grup, totes les opinions són importants. Promoure el respecte mutu, explicar que a cadascú l'afecta d’una manera diferent. Si són petits assegurar-se que han entès les paraules noves i el sentit.
 

- Identificar l’alumnat amb risc. Tenir en compte el suport dels serveis de suport per als infants amb n.e.e. Els alumnes que no han volgut compartir les experiències amb el grup haurien de tenir la possibilitat de parlar amb el professor/tutor sobre les seves pors i trobar consol als seus plors si és necessari.
 

- Recordar que tenen dret a jugar i riure.
 

- Mantenir les rutines. Si segueixen amb les seves rutines habituals, tenen la seguretat que la seva vida segueix, i els aporta estabilitats a tot el desconcert que tenen.
 

- Demanar ajuda a professionals. És important que l’educador conegui el moment en què sigui necessària l’ajuda d’altres professionals.
 

- Parlar del mestre/alumne que ha mort amb els alumnes. Reconèixer les seves qualitats professionals i humanes, explicar anècdotes viscudes, descobrir què hem après d’ell o ella, quina empremta ha deixat en nosaltres, i saber que a partir d’ara no hi serà físicament, però viurà per sempre a dins nostre, en els records i en la nostra manera de ser i viure la vida, en la pròpia identitat que pot canviar a partir d’aquest fet. 
 

- Fer-los partícips de les activitats del centre. Si es fa un ritual d’acomiadament, que ells puguin participar i ser-hi presents, ells també s’han d’acomiadar.
 

- Parlar amb els pares. Per fer-los participar del que ha passat i de les activitats que es porten a terme a l’aula, per tal de realitzar conjuntament la tasca d’educar i recolzar emocionalment en el tema de la mort.
 

- Mostrar el propi dol. Però s’ha de tenir en compte els recursos per canalitzar les pròpies emocions i tenir cura de la seva fragilitat.


(Cid, 2011; Díaz, 2016; Larrull, 2005; Miret, 2016; Poch i Herrero, 2003; Puyané i Sabanés, 2016 i Serra, 2016).

PAPER DEL MESTRE
 

- Fer que estigui atent a les seves possibilitats de superació, a la capacitat per comprendre i assimilar el que li passa, a la seva capacitat d’expressar la pena, de queixar-se, de demanar ajut... El paper del mestre NO és evitar que l’infant ho visqui.
 

- Mostrar-se disponible i estar al seu costat. Necessiten algú que els ajudi a entendre i gestionar tots els sentiments i dubtes que tenen que no comprenen. 
 

- Acompanyar-los. Que vegin que estar trist i espantat és normal. 
 

- Mostrar-se disponibles, estar per escoltar, acompanyar, sostenir el plor, el dolor, la desesperació, la ràbia... 
 

- Plorar junts uneix i enforteix els vincles. Per aquest motiu, quan la tristesa es comparteix és més fàcil de superar.
 

- Ser un MODEL EMOCIONAL, ja que, si els mestres expressen els seus sentiments als infants, els ajudarà a no amagar els seus sentiments i expressar com se senten. Moltes vegades els infants no saben posar noms a les emocions que senten, perquè fins al moment eren desconegudes. És important ajudar-los a posar noms a les emocions, per validar- les i normalitzar-les i mostrar-los que estarem al seu costat per tot el que necessitin. 
 

- Deixar silencis i la comunicació no verbal. Facilita l’expressió emocional i la valida plegats. Una eina molt potent en aquests moments dolorosos és la comunicació no verbal. 
 

- No perdre l’oportunitat d’acomiadar-se de la pèrdua. Els rituals d’acomiadament són una estratègia.
 

(Ballesteros i Blanch, 2017; Baum, 2010; Cid, 2011; García, 2001; Jaramillo, 2015; Kübler-Ross, 1983; Larrull, 2005; Miret, 2016; Poch i Herrero, 2003; Serra, 2014 i Thió de Pol, 2013).

ALERTA


- Estar atent a les petites molèsties físiques. Quan no verbalitzen les emocions, senten malestar i somatitzen molèsties físiques. No les hem d’ignorar, ja que són una porta d’entrada a les emocions. 
 

- Estar atents al canvi de rols. Les morts porten canvis, i aquest poden fer que els infants agafin rols que no els pertoquen. Un excés de responsabilitat pot portar regressions. 
 

- No donar consells. No necessiten els nostres consells, sinó que ens preocupem i que estiguem al seu costat. 
 

- No hem de jutjar ni comparar. No hi ha cap persona igual, per tant, no hi ha cap dol igual. 
 

- No apartar el dolor. Els infants han de plorar, pensar-hi i sentir-ho; ja que al llarg dels anys viuran moltes pèrdues, i si sempre s’evita que les visquin i les pateixin mai elaboraran les eines necessàries per enfrontar-s’hi. 
 

- Vigilar amb les creences. S’ha d’explicar que no se sap que hi ha després de la mort, i que hi ha gent que pensa que hi ha una cosa, gent que pensa diferent. Però que totes les respostes són correctes perquè no hi ha una veritat absoluta.
 

(Kübler-Ross, 1983; Larrull, 2005; Miret, 2016; Poch i Herrero, 2003 i Thió de Pol, 2013).

Fonts d'informació: ​

Arnaiz, V. (2003). Deu propostes per a una pedagogia de la mort. Guix d’Infantil, 12, 8-11. Recuperat a:  https://www.grao.com/es/producto/deu-propostes-per-a-una-pedagogia-de-la-mort

​

Ballesteros, N. i Blanch, S. (26 d'abril de 2017). Acollir i acompanyar el dol en l'etapa d'educació infantil. El diari de l'educació. Recuperat a: http://diarieducacio.cat/acollir-acompanyar-dol-letapa-deducacio-infantil/?utm_source=Subscriptors&utm_campaign=6af93b4de4-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_80c91da0fa-6af93b4de4-157772257 

 

Baum, H. (2010). ¿Está la abuelita en el cielo?: Cómo tratar la ausencia y la tristeza con los niños. Barcelona: Oniro.

​

Cid, L. (2011). Explícame qué ha pasado. Guía para ayudar a los adultos a hablar de la muerte y el duelo con los niños. Fundación Mario Losantos del Campo. Recuperat a: http://www.psie.cop.es/uploads/GuiaDueloFMLC[1].pdf 

 

Díaz, P. (2016). Hablemos de duelo. Manual práctico para abordar la muerte con niños y adolescentes. Madrid: Fundación Mario losantos del Campo. Recuperat a: http://www.fundacionmlc.org/uploads/media/default/0001/01/guia-duelo-infantil-fmlc.pdf 

​

García, P. (2001). Què cal fer davant del patiment dels infants? Revista Guix d’Infantil: Estratègies per observar i avaluar els racons, (2), 41-45. Recuperat a: https://www.grao.com/es/producto/que-cal-fer-davant-el-patiment-dels-infants

​

Jaramillo, C. (28 de març de 2015) El duelo de un niño ante la perdida de un progenitor. El mundo. Recuperat a: http://www.elmundo.es/sapos-y-princesas/2015/03/28/55153c7522601dbe4b8b4582.html 

 

Kübler-ross, E. (1983). Los niños y la muerte. [Versió DX Reader]. Recuperat a: https://clea.edu.mx/biblioteca/Kubler%20Ros%20Elisabeth%20-%20Los%20Ninos%20Y%20La%20Muerte.pdf 

 

Larrull, C. (2005). Antropologia de la mort i el dol [Llicència Modalitat B3]. Recuperat a: http://www.xtec.cat/crp-badalona/recursos/dol/llicencies/mortllicencia.pdf 

 

Miret, À. (2016). El centre educatiu de dol: Guia per afrontar la mort, el dol i les pèrdues en els centres educatius. Barcelona: Tarannà.

​

Poch, C. y Herrero, O. (2003). La muerte y el duelo en el contexto educativo. Barcelona: Paidós.

 

Puyané, M. i Sabanés, A. (2016). En la vida i en la mort: com acompanyar en el procés de dol els nens i adolescents. Barcelona: Abadia de Montserrat, cop.

 

Serra, X. (2014). I jo, també em moriré? Com es pot ajudar els infants i els joves a conviure amb la pèrdua i la mort de qui estimem. Barcelona: Columna.

 

Thió de Pol, C. (2013). M’agrada la família que m’ha tocat: Educar els fills en positiu. Vic: Eumo.
 

bottom of page